El verí del teatre

"Totes les famílies felices són iguals. Les famílies desgraciades, en canvi, ho són cada una a la seva manera".

Tolstoi

                              

«Agost», de Tracy Letts. Títol original: «August. Osage County». Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Cançó original d'Albert Guinovart. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Clara de Ramon, Abel Folk, Maife Gil, Montse German, Anna Lizaran, Almudena Lomba, Òscar Molina, Rosa Renom, Albert Triola, Manuel Veiga, Carles Velat i Emma Vilarasau. Escenografia: Max Glaenzel, amb la col·laboració d'Estel Cristià. Vestuari d'Antoni Belart. Il·luminació de Kiko Planas. So: Pepe Bel. Perruqueria i maquillatge: Toni Santos. Direcció de Sergi Belbel. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya.




Com sempre quan vaig al teatre i veig una obra amb un text magnífic i uns actors i actrius superlatius, passo uns dies com si no toques de peus a terra.

Em venen al cap trossos de conversa, cares, mirades, expressions, gestos...., "sort que no podem endevinar el futur, perquè, si no, ni ens aixecaríem del llit",  "jo bec i la meva dona pren pastilles".

Ho reconec, sóc mitòmana, i molt... l'Anna Lizaran i l'Emma Vilarasau em superen, em passa igual amb en Flotats i el Pere Arquillué, entro directament en trànsit.

Però és que amb aquests personatges i més concretament amb la Barbara/Vilarasau (filla de Violet/Lizaran) m'ha passat quelcom molt particular, era com si m'estigués explicant directament el que li passava..., va arribar un moment que no veia ningú a la platea, no sentia la gent tossir, no notava com es bellugaven als seus seients,  no vaig ni sentir un mòbil que va sonar insistentment a la fila del darrera, i aquelles gairebé 4 hores em van passar sense adonar-me'n. Vaig riure, plorar, em vaig indignar, entendrir.., i és que aquestes dones tenen recursos interpretatius a dojo, és brutal l'arc emocional que trepitgen durant tota l'obra tot parlant de coses que ens passen a tots.

Em congratulo d'haver tingut el privilegi, (el qual tornaré a repetir) de gaudir d'aquest muntatge tridimensional.

L'escenografia gegant n'és també protagonista: una casa de fusta, les tres plantes, les diferents estances, des del saló, cuina, menjador i despatx fins a les golfes permet veure l'acció de tots els personatges durant tota la funció. Fantàstic!

L'obra, des de la nostra cultura mediterrània, pot semblar una "americanada", però en realitat té un rerefons absolutament universal, els conflictes familiars no entenen de fronteres, és una historia de tribu i matriarcal on l'autor dóna tanta importància al que explica com al que deixa d'explicar fent  que l'espectador hagi de recórrer  a les seves pròpies vivències i completi amb elles les situacions que es queden en l'aire. 

Tampoc és casual que la durada de l'obra exigeixi aquesta participació interior de cadascú i, com deia al principi, doni l'oportunitat de la identificació,  és com si l'espectador fos un més d'aquesta peculiar família que des de lluny sembla massa propera.

 

La crítica està feta...., no cal dir gaire cosa més,  una platea plena  aplaudint dempeus deu minuts sense parar era una cosa que jo no havia vist mai.

Ara només em queda continuar gaudint tot llegint el llibre.