Retorn a Brideshead - Brideshead revisited

Per Sant Jordi de l’any 1983 el meu amic i a les hores company Josep em va regalar el llibre Retorn a Brideshead de l’Evelyn Waugh, que rellegeixo de tant en tant; acabava de sortir  publicat, esplèndidament traduït al català per en R. Folch i Camarasa.

En aquell temps, als 20 anys encara no llegíem del tot bé en anglès, així que aquesta edició ens va plaure molt i molt.

En tinc uns records profundament dolços d’aquelles lectures, i ara recordant-ho m’és difícil desprendre’m de la melangia.
Faig meves per un instant les paraules del deliciós pròleg de Joan Triadú amb paràgrafs com aquest: "Retorn a Brideshead pertany a aquella estirp d'obres d'art que es miren a les aigües enterbolides del passat amb un rictus de delectança en el dolor. Per elles vol restar provada l'asserció immortal: que no hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços estant en la infelicitat"

Evelyn Waugh (1903-1966) va ser un escriptor brillant, sarcàstic, inconformista, polèmic, crític amb els valors d’aquella època i un intel·lectual original.

Estudiant a Oxford, tenia una capacitat innata de captar l’ambient snob i decadent de l’època.

Malgrat aquesta singularitat, Retorn a Brideshead és una novel·la típicament anglesa que té com a fons la historia d’una excèntrica família catòlica de l’alta burgesia, sense deixar de banda el rerefons polític, social i religiós, la profunda tragèdia interior dels personatges i la desolació dels amors que han viscut.

Publicada l’any de la fi de la guerra (1945), obtingué un èxit immediat. El 1946 va ser declarada “llibre de l’any” als Estats Units, la qual cosa va fer que es convertís en un supervendes.

Avui en dia hom  rebutja l’etiqueta de best seller, el mot està desprestigiat en veure el que es publica sota aquesta denominació, però a mitjans de la dècada dels 40 era perfectament legítim. Ara ens caldria però posar-hi l’afegitó “de qualitat” per distingir-la de les de baix nivell literari doncs està considerada un clàssic de la literatura del segle XX.

Dos anys abans de la publicació en català,  al 1981, l’obra havia despertat l’interès del mon televisiu i va ser emesa pel canal anglès ITV en 11 capítols inoblidables.

L’Institut del Cinema Britànic li va atorgar el desè lloc entre les millors 100 produccions britàniques de la història de la televisió. A Catalunya, concretament, va tenir un èxit aclaparador  quan la va estrenar tve.

Va ser a les hores quan vaig descobrir a un Jeremy Irons sublim en la seva interpretació de Charles Ryder (narrador de la historia i “l’altre jo” de l’escriptor) i a un desconegut per mi, Ben Whishaw, fent de Sebastian Flyte.

Retorn a Brideshead em va fer obrir els ulls a molts dels temes incòmodes de la època, la possible relació homosexual que plana durant tot el relat em va entendrir i  a mesura que avançava i m’endinsava en aquest garbuix de sentiments, als meus pocs vint anys, vaig copsar amb satisfacció amb quina intensitat viuen l’amor dues persones del mateix sexe, de quina manera tan clandestinament dolça i amb quantes paraules de doble sentit i situacions ambigües juguen els personatges, per dir sense dir-ho que l’atracció que senten l’un per l’altre els hi sorprèn i que de vegades es fa fugissera per necessitat.