dimecres, 15 de desembre de 2010

Agafo pedres,.......




.....a qualsevol lloc on vaig, miro a terra i de tant en tant m'ajupo; m'hi puc passar hores.....

El cuquet per aquests materials tan terrenals el vaig adquirir la primera vegada que el meu pare tornant de Madrid de fer uns cursos em va portar, sense jo demanar-li, la meva primera capsa de minerals. Deuria jo tenir uns 6 anys i encara conservo el lot.





Així presentades estaven molt maques, però no les feia meves, no les havia triat jo, així que dels estotjos vaig passar directament a buscar pedres "in situ", com el que va al bosc i cull bolets o caça cargols, jo sento una atracció quasi primitiva i a la qual no em puc resistir per trobar la pedra adequada que em recordarà al lloc en concret on estic en aquell moment.

Un cop a casa i encara que passin els anys, quan les observo em transporto immediatament a l'indret d'on provenen quan les vaig albirar.
Solen tenir formes i colors similars a la muntanya, platja o riu d'on les porto; l'entorn les fa seves, les mimetitza.

En tinc de grans i petites,



enormes,






 amb punxes,




de tots colors (fins i tot de roses, taronges, i verdes), 








 amb forats com  formatges gruyère, 





deformades,  





planes, 






brillants,


Algunes les porto al coll en forma de penjoll, altres les porto al cotxe o a la butxaca i de tant en tant les frego amb els dits, les completament llises en particular, tenen un efecte relaxant quan te les hi passes. Els sons que fan en gratar-se les unes contra les altres són divertits.

Les he guardat dins de bosses, bossetes, maletes, motxilles, tetra bricks, carmanyoles, a la ma  o a la boca fins trobar una bossa, i portades des de llocs a peu pla, muntanyes, rierols, platges llunyanes i més properes, volcans; de petites i no tan petites, enormes carregades dins la motxilla suportant el seu pes....desenterrant-les perquè la part que mostraven era força interessant  o d'una delicadesa inversemblant en un roc....
Mirades pel microscopi o per una lupa d'augment són d'una bellesa de bo de bo i llurs  rics matisos son inimaginables.

Però no totes les pedres em fan el fet, abans han de passar un estricte control  de qualitat. Segueixo el que els japonesos en diuen uabi/sabi, les pedres representen permanència, eternitat. Uabi denota alguna cosa de singular, original, o l'esperit d'aquella cosa. Sabi defineix la seva imatge ideal, la bellesa i el desgast que apareixen amb la edat, el pas del temps. Quan has trobat aquest equilibri allò esdevé uabi/sabi.



8 comentaris:

Clidice ha dit...

Tan de bo alguns aconseguíssim el uabi/sabi necessari :)

wanderlust ha dit...

catxis! que em sembla que no és aplicable a les persones...no som permanents ni eterns, ni ganes.

rits ha dit...

és una col·lecció ben curiosa! alguna en tinc, a mi m'agrada agafar sorra de les platges on he estat

wanderlust ha dit...

Sí Rits, no conec a gaire gent que ho faci això.
El meu germà té dèria per les sorres com tu, en veritat els colors son molt macos. Jo les aboco en un platet i les toco, m'encanta la textura.

Casiopea ha dit...

Bé wanderlust, per fi ha estat explicat el fenòmen de l'erosió: els geòlegs porten tants anys dient que si el vent, que si la pluja, que si el temps ... i no, ara ja ho sabem, és la wanderlust!!!!!

wanderlust ha dit...

hahah, Casiopea, és veritat, si volen continuar estudiant el fenomen poden venir a casa.
El berenar el poso jo :)

Filadora ha dit...

Pedres precioses.

:)

wanderlust ha dit...

Tens raó Filadora tot el que guardem té algo de preciós...tots vosaltres també ho sou.