dimecres, 8 de desembre de 2010

Compromís a l'Edat Mitjana



Tal i com li deia a una companya blogaira, sóc dona i en tant que dona, turmentada, busco coses que encara no he trobat, sóc tossuda, contestatària, rara, inconformista, contradictòria, irònica, amb un sentit de l'humor contagiós , un xic calimero. (si algú té "repe" alguna closca d'ou de la mida del meu cap li canvio), en constant transformació, optimista, sentimental, sociable, incondicional dels que m'estimo.

Tot això potser és condició humana i no només exclusiu de la condició femenina podríeu dir, però alguna culpa tindrà aquest invent de societat patriarcal, masclista, (que fa consumir les dones productes vergonyosos alienant-les de la seva pròpia realitat fent-les sentir constantment culpables de ser i sentir) que algú ens va vendre i nosaltres ho compràrem perquè d'alguna manera aquest patró estigui tan estès dins del nostre gènere.

Si jo hagués viscut fa moooooolts anys, potser ho hauria fet en un beguinatge,  m'escau, pel meu caràcter abans esmentat i per un tou de coses més que se'm queden al pap que algun altre dia buidaré.


Les beguines eren una associació de dones cristianes laiques, contemplatives i actives, que van dedicar la seva vida a la defensa dels desemparats, malalts, dones, nens i ancians.
Treballaven per mantenir-se i eren lliures de deixar l'associació en qualsevol moment  quan no volien compartir les regles de la comunitat.

Va ser així com va néixer el primer moviment d'emancipació femenina que existirà a Europa, perquè donava aixopluc a les dones independents que volien apartar-se  de les servituds del matrimoni o del bordell.
Neix a les darreries del segle XII en un àmbit geogràfic concret, Flandes –Brabant– Renània;  van viure a la Baixa Edat Mitjana, els turbulents temps de crisi i canvis, de caos general i llibertat personal, on l'espiritual i intel·lectual encara s'invocaven junts i La Bíblia i Plató trobaven els mateixos interlocutors.

En aquest ambient bulliciós i caòtic, les beguines, solteres, casades, vídues, soles o en grup, alienes a tota autoritat, van viure lliures, actives i solidàries, amb una intel·ligent coherència, amb humana dignitat, "entre amigues molt estimades "i sense cap mena de jerarquia.

El moviment  es va estendre per Catalunya, França, Holanda, Romania i Baviera.
Eren vistes com "mestres de vida" i causaren l'admiració i la sorpresa dels seus contemporanis.
Potser per això i per la seva erudició, despertaran el recel del poder d'una església bel·ligerant i cruel en la seva lluita per aconseguir el monopoli del Diví, i, malauradament, també de l'humà. El papa Climent V, en el Concili de Viena, en decretar que: "la seva manera de viure ha de ser prohibida definitivament i exclosa de l'Església de Déu ". 
Se'ls retraurà viure fora de l'església, viure juntes, les seves robes, els seus oficis..., triar. Les beguines encarnen una de les experiències de vida femenina més lliure de la història, van viure amb una total independència del control masculí –familiar i/o eclesiàstic-.
Generen quelcom nou i, en conseqüència, no previst en la cultura de l’època. Original, perquè elles en són l’origen.

Com escriptores, van trobar l'obstacle de ser laiques i dones alhora. La seva brillant tasca intel·lectual comença ara a ser coneguda.

Resclusatge, beguinatge o beateri són alguns dels noms que designen aquest espai material en què habiten les beguines o rescluses (amb tots dos noms són conegudes aquestes dones a Catalunya) i que pot adoptar formes i dimensions diverses, ja que pot tractar-se d’una cel·la, una casa, un conjunt de cases o una autèntica ciutat dins de la ciutat, com ara els grans beguinatges flamencs, declarats Patrimoni de la Humanitat l’any 1998.

Un espai de transgressió als límits imposats a les dones, no mediatitzat per cap tipus de dependència ni subordinació, en el qual actuen com a agents generadors d’unes formes noves i pròpies de relació i d’una autoritat femenina. Un espai que esdevé simbòlic en erigir-se com a punt de referència, com a model, en definitiva, per a altres dones.

Suportaria ara la nostra societat aquest espai on només les dones  en tenen el control absolut?, les subvencionarien els governs de torn com ara ho fan amb l'església catòlica?, que faria doncs la "pseudosecta" en veure que tenen competència?


 

6 comentaris:

Filadora ha dit...

Molt i molt interessant. Crec que no n'havia sentit a parlar mai. M'agrada la forma com tens d'explicar les coses.

En quant a les teves preguntes:
1. I perquè no? Clar que sí!
2. D'això ja no n'estic tan segura.
3. Què hi podrien fer? tampoc crec que la poguessin considerar competència... "Els camins del senyor són inescrutables" no?

Agnès S. ha dit...

Jo tampoc en tenia ni idea però m'ha recordat algún tret dels Càtars.

I referent a les preguntes:
1- Crec que ho podrien suportar i ho portarien de conya, però que els posarien tant pals a les rodes fins que no ho puguessin dur a terme.
2-No, perquè començarien de zero, i tindrien poc recolzament (cosa que no passa amb la iglésia, que és recolzada per societats molt poderoses.)
3- En la resposta 1 i 2, em referia bàsicament a ells, i alguns maxistes fastigosos més...

Vida ha dit...

Em diràs utòpica -sí, ho som-, però no veig cap necessitat d'haver de separar-se dels homes. Mai m'hi he sentit sotmesa. De fet, i ja em perdonareu, m'agraden més que les dones. Estimo la seva sinceritat, la seva transparència, la calentor de les seves mans, la seva fragilitat cristalitzada per semblar duresa, la seva capacitat de lluita, les seves debilitats. L'home em complementa, així ho visc, ei, però com per tot, hi ha homes i homes...com hi ha dones i dones. Definitivament, jo no ho seria beguina.

wanderlust ha dit...

Filadora, a mi el que més em va sorprendre va ser la seva aparició en un context social tan complicat.

Agnès, tenen algun tret similar com tu dius, però pels càtars, a diferencia de les beguines, la seva vida social i privada se centra en la seva salvació i gira en torn d'un tema recurrent, Déu.

Vida, estic d'acord amb tu també, no es tracta de foragitar els homes, però una cosa no treu l'altra, es poden compaginar totes dues coses, sota el meu punt de vista.
Per mi hagués estat molt enriquidor poder compartir alguna etapa de la meva vida amb les concepcions tan trencadores d'aquestes dones. A més, en aquells temps no crec que jo hagués tingut cap més opció, sóc massa rebel per sotmetre'm a cap dictadura masculina, que llavors era ferotge; jo sí que haguera viscut en un beguinatge, per pròpia supervivència emocional.

Clidice ha dit...

El beguinatge (beguinisme?) sembla només una fórmula més de recuperació del matriarcat, a la femella sembla que ens escau més la tribu i l'adoració a la mare terra, que no pas la família dominada per un pater familias. Com les "dones que curen" les beguines sembla que feien molta por a l'estructura patriarcal i, evidentment, cal evitar qualsevol desviació del camí del sotmetiment. M'agrada el comentari de la Vida perquè jo sempre m'he portat millor amb els homes també, però també penso que els homes són alhora víctimes i botxins. Víctimes en quant a persones i botxins en quant a gènere. I moltes dones s'apunten alegrement al "botxinatge". Res és fàcil i menys quan l'imaginari nostre està tan empapat de segles de sotmetiment.

En tot cas, si muntes la secta avisa. Podré portar-hi els meus homes? És que no sabria que fer sense ells :)

wanderlust ha dit...

Aaaai Clídice estimada, jo necessito allunyar-me'n a voltes, d'aquestos homens; de vegades t’estan massa a sobre i quan ja tens una edat això fa....com a molèstia.
Joooo, no em deixareu viure-hi ni tan sols una temporadeta, allunyada del "mundanal ruido" roncador?
Jo no els vull cap mal, ni sotmesos...només que de tant en tant facin una mica de bondat :)
Au, vaaa, els pots portar si cuinen i no fan sorolls estranys amb el nas per la nit