Cert tòpic

Algú em va dir l'altre dia que qui té gat també sol tenir cactus i si això és un tòpic en el cas d'aquella noia és cert.

Té un gat (Felis silvestris –ara caic en el nom del gat d’en Piolí), i el balco ple de cactus.

Aquella noia m'explica, tot esmorzant, que "el gat mossega, no esgarrapa, es curiós, et fot queixalada directament perquè no vol que li tallis les ungles, els cactus punxen amb tota la mala llet que els hi és possible perquè no volen que els canviïs de test........

com dimoni fas entendre a un gat la qüestió unguial i a un cactus la cosa de que la seva subsistència depèn directament de la mida del recipient on està plantat?

Encara no he trobat la resposta però diuen que va bé parlar a les plantes, creixen més fortes, bla, bla, bla (recordeu al Padre Mundina, que va ser el precursor de la teoria “háblale a tu ficus, las plantas te oyen”?)

Jo no m’he plantejat mai dialogar amb els meus cactus per veure si arribem  a un consens pel canvi de “vivenda”, i amb el gat..., la veritat és que se li en fum el que li diguis, no és gens receptiu als meus consells , així que he decidit tirar pel dret.

Els temes ungles i substrat no és negociable, però clar, entre mossos i esgarrinxades tinc complex d’Eduard Manstisores, aquell pobret que es passejava amb tota la carona marcada amb petits talls.

Al final hauré de quadrar els vegetals i animal que tinc a casa i amb bones paraules intentar que deposin l’actitud hostil, les meves mans m’ho agrairan. Ara, la meva salut mental ja no n’estic tan segura".