divendres, 26 de novembre de 2010

Encara dona



Ploraves llàgrimes d’angoixa,
espurnes feixugues,
crits ofegats en el silenci
i ningú no et sentia.

Volies allargar la mà
i sentir el seu contacte,
saliva i fel,
glopades de desesperança i rebuig,
repugnància de ser qui ets.

Esquinçat el teu interior
no et queda res,
com desentendre’t  de la teva pròpia existència
que s’esmicola?

I a l’endemà
llevar-te,
preguntant-te com continuar existint,
tot desitjant que se n'adoni
de la teva presència,
encara dona,
encara que llàgrima,
a la llum del dia, encara valenta.


2 comentaris:

Clidice ha dit...

Al final, cal cercar a l'interior, perquè al defora només hi ha qui pateix i pena per la pròpia vida, per la pròpia mort.

wanderlust ha dit...

Tens tota la raó Clídice, però com n'és de difícil.
Al cap i a la fi qui té por de la mort és que té por de la vida.