diumenge, 2 de gener del 2011

Departament Federal d'Objectes Inútils



La cosa perduda
Shaun Tan


Tant de bo existís algú capaç d'arxivar els nostres mals rotllos en un lloc ben llunyà, que no sigui prop dels cervells, allà on s'allotjen els sentiments i pensaments. I així poder-hi accedir només quan el propietari de l'"artefacte molest d'origen més o menys des/conegut" ho consideri oportú, per desprès, i prèvia superació del problema, poder-lo mostrar a les amistats com qui ensenya una foto en tornar de les vacances sense que hagi causat cap trauma ni obcecació. Jo pagaria de bona gana.

Avui dia ens sembla impensable poder deixar de banda tot el que ens amoïna, sense que ens afecti massa. A no ser que te'n vagis a fer meditació budista o "lamista" a un temple o amagat en un coi de cel·la, cosa que a mi no em fa gaire il·lusió, doncs sóc xerraire i sociable de mena.

Malgrat  tot, diuen que les experiències, i millor si són negatives, ens enforteixen,  jo dic, saps què?... no cal, jo prefereixo les positives, a poder triar!.
La tradició judeocristinana ens ha fet molt mal, no cal patir per enfortir l'ànima ni l'esperit, trobo que la meva està més  contenta que un gínjol quan les coses em van bé i tot està en sincronia a la meva vida.

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Serà cert o serà un consol, una protecció que necessitam, però sigui com sigui, no les podem evitar...i davant això: força!

Clidice ha dit...

Fa uns anys vaig aprendre un mètode que m'anava molt bé quan, entrant a la cuina, pronunciava la fatídica frase: "em caldria fer la cuina", o sigui armaris per dins i per fora, rajoles, etc. Aleshores, que me n'adonava del perill, tancava un ull i me la tornava a mirar i pensava: "tampoc està tan malament". Segons com, però, havia de tancar els dos ulls i deia: "ah! doncs està prou bé!" i, acte seguit, fugia covardament i me n'anava a córrer, o a qualsevol altra cosa que em resultés plaent. El "sistema covard" o, com diu l'anunci, el sistetma "barridus bajum alfombrae", sol funcionar en moltes coses. O sigui que ja ho saps, sota la catifa o ... al blog :D

wanderlust ha dit...

Vida, OOOOOM, o "dos piedras"..., t'agafo una mica de la força que m'envies!

Clídice, el blog és la meva catifa "voladora" ara mateix, no sé que faria sense la blogosfera...perquè anar a l'Ikea a comprar una estora ja vaig dir que no ho faria.