dimecres, 29 de desembre de 2010

Resposta......... amb ploma

 
 
 
 I was just asked if I was a "practicing homosexual",
I said No, I’m a tenured instructor.
Mean White Cat   
♥ You
 
 

dissabte, 25 de desembre de 2010

La meva espiral. Ara


 
 
change takes time
dreams take time to come to fruition
give things time to work out
time will make things right
if you allow it enough time to happen
 
 
 

divendres, 24 de desembre de 2010

dijous, 23 de desembre de 2010

Perdoneu, però algú ho havia de dir



Avui ha arribat el temut dia que el CUTRELOT entra per la porta de casa previ aparcament de la grua o el tràiler corresponent, perquè no hi ha persona humana que suporti el pes de tanta lletjor feta embolcall.

Aquestes capses són la cosa més espantosa, vermells i verds cridaners amb motius nadalencs d'allò més tronat i sense cap sentit del disseny.....






........però el que hi surt de dins encara és més horripilant:

Secció menjar:

Setas de primera Don Celorrio, compre y compare S.A. (producto de China): Us ho prometo, aquí en teniu la prova:





Melocotón entero en almibar de la mateixa marca i lloc que abans!
Turrón de coco, Picó
Turrón jijona, Antiu Xixona

Napolitanas al sabor de lo tradicional La Confietra (quin és el tradicional?, les napolitanes només en tenen un de sabor no?, el de sempre...doncs això de "el tradicional" és redundant)

Torta turrón de guirlache con ajonjoli, Picó (ai Déu meu, que coi és l'ajonjoli?)

Corazones de canela, productos Gamilo, Gomito, Gamito o jo que se
Surtido tradicional del Gameto d'abans

Sobrasada iberica curada Cuyar (una rodaja -no sigui cas-), ah!, con abre fàcil (no sigui cas)

Chorizo bellota Guillen, no un no, DOS (per quèèèè?)
Trufas de Zahor
Pasas sultanas, Sekitos
Oblea recubierta de chocolate, La Senia

Secció begudes: (ja perdonareu la meva ignorància si poso noms abans de denominació o la classe, etc, però de vins no n'entenc un borrall, he copiat l'ordre en que està l'etiqueta)

Rosado semiseco Castell de l'Ordal
Tempranillo Señorio de los Llanos Valdepeñas (en ma vida!)
Tinto Marqués de Sarasate Navarra . Un altre d'igual però en rosado
Castillo de Olite Viura Navarra
UN cava, NOMES UN!!! brut Conde de Caralt
chivas regal 12

En veure tot aquest bé de Déu, he pensat que vull conservar les meves papil·les gustatives d'una peça, i no fotre-me-les enlaire...., cada any ho penso...., i és que no tenen remei....tota aquesta colla de generosos!

Ai, que quasi me'n oblido..., de dins ha sortit una andròmina que encara no se que coi és ni el perquè;.... és una endevinallaaaa, ens volen entretenir, en lloc de posar uns sudokus que ja sabem el que és i com es fan ens posen aquest engendro que espero i desitjo que ningú vulgui conservar doncs juro que li tornaré a enviar al fabricant del supercutrelot (sí, ara ja ha pujat de categoria)...no és una amenaça, que hi ha l'adreça!!






És una safata, no!, és un petjapapers, o potser..., és un ós!..., sí, això ja ho veig, un ós amb una urpa, de vidre, opac...però perquè dimonis ho han posat això aquí dins, si no fa ni Nadal ni res..., deuen ser els Reis..., sí home!!! i que més....Ja PROU, és una cagarada, sense cap sentit..... va!, anem a veure en Mas que l'estan fent President de la Generalitat i deixem-nos aquest tros de...., jo que sé de que!

Emprenyada com una mona me'n he anat a veure la tele. 
Però encara hi donava voltes...., a més, no hi ha cap producte etiquetat en català..., vergonyós...., potser en Mas i Ciu ho arreglaran...., qui ho sap,....diu que ens traurà lo dels 80km......

Una tarda amb Wiesenthal a Wimbledon







 Tots els jocs i esports que avui es fan amb una pilota, van néixer, segons sembla, del costum que tenien els antics guerrers d’entretenir-se, desprès de les batalles, amb els caps de les víctimes. Així es va originar també aquest esport de cavallers que anomenen lawn-tennis.
Però el precedent més directe del tennis es troba en el jeu de paume, antic joc francès de pilota, etimològicament, tennis sembla derivar del crit que feien els jugadors per anunciar la sacada (tennez, teniu!).

Qui vulgui jugar al tennis, doncs ha de començar pronunciant malament el francès. Per dir empat (à deux le jeux) diuen deuce. I com el cero sembla un ou diuen love (l’oeuf, mal pronunciat).



Els anglesos són així, quan s’aristocratitzen parlen....., a la seva manera, el francès...
A la vedella, per exemple, l’anomenen calf, mentre pastura pels camps; però quan la cuinen li diuen veal  (del francès veau). Fan el mateix amb el be (sheep) que es converteix en mutton, desprès de rostit; o amb el bou (ox), beef quan el tenen al plat.

La manera de parlar l’idioma exerceix un paper molt important en una societat tan classista com la britànica. S’ha d’aspirar be la H per què es noti que vens d’una bona escola.

Hi ha moltes coses que no han canviat a Anglaterra des de l'edat mitjana, els sastres encara prenen les mesures en  inches, com si estigueren fent la cuirassa de Ricard cor de Lleó.

El tennis té una avantatge sobre altres esports: obliga a estar en silenci absolut. Aquest és probablement el secret del seu èxit entre la classe acomodada anglesa. Els anglesos són esquerps i tenen una resposta prefabricada per totes les preguntes. La mania de parlar inútilment l’anomenen speech maladie.

Els anglesos estimen el seu passat i estan orgullosos de ser com són, tot ho converteixen en llegenda, el tennis, el te, el bridge i el vals lent, però per tal de que les coses s'hi tornin, en llegenda,  primer cal conservar-les......., han escrit moltes comèdies angleses amb aquests tòpics.


dimecres, 22 de desembre de 2010

De prohibicions i censures






No he entès mai cap tipus de censura i menys quan s'aplica a l'art, sempre se sol tractar de censura moral, és a dir, evitar que el públic senti paraules malsonants o que poden ferir la seva sensibilitat, o evitar que vegin els genitals masculins o femenins en el seu màxim esplendor o mínima expressió.
Dins d'aquesta disciplina sempre ni hi ha hagut, hi haurà i encara ara trobem alguna cosa que per qualsevol censor que se'n preï pot ser susceptible de ser censurada; però quin codi ètic emprarà el professional de la cosa?, dins una cultura aquest codi pot ser perfectament vàlid i en una altra no gens.




Masaccio: Expulsió d’Adam i Eva del Paradís. Abans i després de la restauració



Ja sabem que al segle XV en ple renaixement, la pintura era durament censurada,  "emparraven" qualsevol pubis o penis que se'ls posava per davant.......desprès els restauradors tenien una feinada de cal déu i havien de reparar el tort,  Europa n'està plena d'exemples.

Però han passat molts segles.......




 Portada del disc "Night work" dels Scissors Sisters.

 La Fundació Mapplethorpe en va autoritzar el seu us de forma excepcional.



......d'aleshores ençà, hom podria esperar una mica més de lucidesa a l'hora d'aplicar la tisora per  què, pot avui en dia ofendre algú un cul en un mallot molt ajustat?..... Es veu que sí, doncs algun llumenera  del facebook ha pensat que això pot ser motiu d'algun somni eròtic no desitjat i ha censurat  les campanyes publicitàries del disc "Night work" dels Scissors Sisters, un grup nord americà de pop electrònic, adduint que la imatge de la portada és "inapropiada i excessivament explícita".



Per acabar-ho d'adobar i fer tot l'assumpte més patètic del que ja és, resulta que  la fotografia escollida i que retrata les natges del ballarí clàssic Peter Reed és d'en Robert Mappelthorpe, uns dels fotògrafs més reconeguts de tots els temps i del qual me'n declaro fan incondicional.

És autor dels magnífics retrats que artistes com Susan Sarandon, Blondie, Andy Warhol, Patti Smith, Arnold Schwarzenegger, William Burroughs o Susan Sontag, entre d’altres, li van demanar.






.... i és que estimats amics americans, us continueu equivocant...

NO a la censura!:






















dimarts, 21 de desembre de 2010

A que fa olor la pluja?







Avui plou i el meu gat olora la pluja com si pogués distingir el que hi ha dins d'una simple gota d'aigua.
Ves a saber quins flaires deu desamagar i en quina part del seu cervell s'allotjarà aquest record.
S'hi està estona i estona, amb paciència...mai he vist un animal tan pacient, ensuma i ensuma, aixeca el musell en l'aire, mig acluca els ulls i balanceja el cap resseguint l'estela del vent i llavors et mira com dient "mira que he descobert" i tu dius "eing?!, que vols?" i davant la teva poca erudició del tema se'n torna  tot ofès a la seva investigació aquàtica.

Dic jo que tanta persistència ha d'amagar algun desig frustrat o ha de tenir alguna cosa a veure amb l'herència genètica d'algun dels seus avantpassats als quals evidentment no conec.

O deu haver nascut en un signe felí d'aigua doncs és un medi que no li espanta en absolut, té altres pors que evidencia amb més claredat i te les fa saber, però l'aigua, està clar, no n'és una.
  
                                                









                    


dijous, 16 de desembre de 2010

Tu 01






 Aquesta tarda el sol fa uns reflexos especials entre els pins mentre s'amaga.

Corre una brisa molt suau i la terrassa es debat entre l'ombra i la claror quan les branques dels arbres es balancegen i deixen passar intermitentment els rajos entre elles.

     Sé que aquest instant et pertany.

dimecres, 15 de desembre de 2010

Agafo pedres,.......




.....a qualsevol lloc on vaig, miro a terra i de tant en tant m'ajupo; m'hi puc passar hores.....

El cuquet per aquests materials tan terrenals el vaig adquirir la primera vegada que el meu pare tornant de Madrid de fer uns cursos em va portar, sense jo demanar-li, la meva primera capsa de minerals. Deuria jo tenir uns 6 anys i encara conservo el lot.





Així presentades estaven molt maques, però no les feia meves, no les havia triat jo, així que dels estotjos vaig passar directament a buscar pedres "in situ", com el que va al bosc i cull bolets o caça cargols, jo sento una atracció quasi primitiva i a la qual no em puc resistir per trobar la pedra adequada que em recordarà al lloc en concret on estic en aquell moment.

Un cop a casa i encara que passin els anys, quan les observo em transporto immediatament a l'indret d'on provenen quan les vaig albirar.
Solen tenir formes i colors similars a la muntanya, platja o riu d'on les porto; l'entorn les fa seves, les mimetitza.

En tinc de grans i petites,



enormes,






 amb punxes,




de tots colors (fins i tot de roses, taronges, i verdes), 








 amb forats com  formatges gruyère, 





deformades,  





planes, 






brillants,


Algunes les porto al coll en forma de penjoll, altres les porto al cotxe o a la butxaca i de tant en tant les frego amb els dits, les completament llises en particular, tenen un efecte relaxant quan te les hi passes. Els sons que fan en gratar-se les unes contra les altres són divertits.

Les he guardat dins de bosses, bossetes, maletes, motxilles, tetra bricks, carmanyoles, a la ma  o a la boca fins trobar una bossa, i portades des de llocs a peu pla, muntanyes, rierols, platges llunyanes i més properes, volcans; de petites i no tan petites, enormes carregades dins la motxilla suportant el seu pes....desenterrant-les perquè la part que mostraven era força interessant  o d'una delicadesa inversemblant en un roc....
Mirades pel microscopi o per una lupa d'augment són d'una bellesa de bo de bo i llurs  rics matisos son inimaginables.

Però no totes les pedres em fan el fet, abans han de passar un estricte control  de qualitat. Segueixo el que els japonesos en diuen uabi/sabi, les pedres representen permanència, eternitat. Uabi denota alguna cosa de singular, original, o l'esperit d'aquella cosa. Sabi defineix la seva imatge ideal, la bellesa i el desgast que apareixen amb la edat, el pas del temps. Quan has trobat aquest equilibri allò esdevé uabi/sabi.



dimarts, 14 de desembre de 2010

Despenjant-se del cel




Acabo de veure una estrella fugaç.
Funcionarà allò dels desitjos?

El verí del teatre




"Totes les famílies felices són iguals. Les famílies desgraciades, en canvi, ho són cada una a la seva manera".

Tolstoi


                              





















«Agost», de Tracy Letts. Títol original: «August. Osage County». Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Cançó original d'Albert Guinovart. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Clara de Ramon, Abel Folk, Maife Gil, Montse German, Anna Lizaran, Almudena Lomba, Òscar Molina, Rosa Renom, Albert Triola, Manuel Veiga, Carles Velat i Emma Vilarasau. Escenografia: Max Glaenzel, amb la col·laboració d'Estel Cristià. Vestuari d'Antoni Belart. Il·luminació de Kiko Planas. So: Pepe Bel. Perruqueria i maquillatge: Toni Santos. Direcció de Sergi Belbel. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya.




Com sempre quan vaig al teatre i veig una obra amb un text magnífic i uns actors i actrius superlatius, passo uns dies com si no toques de peus a terra.
Em venen al cap trossos de conversa, cares, mirades, expressions, gestos...., "sort que no podem endevinar el futur, perquè, si no, ni ens aixecaríem del llit",  "jo bec i la meva dona pren pastilles".

Ho reconec, sóc mitòmana, i molt... l'Anna Lizaran i l'Emma Vilarasau em superen, em passa igual amb en Flotats i el Pere Arquillué, entro directament en trànsit.
Però és que amb aquests personatges i més concretament amb la Barbara/Vilarasau (filla de Violet/Lizaran) m'ha passat quelcom molt particular, era com si m'estigués explicant directament el que li passava..., va arribar un moment que no veia ningú a la platea, no sentia la gent tossir, no notava com es bellugaven als seus seients,  no vaig ni sentir un mòbil que va sonar insistentment a la fila del darrera, i aquelles gairebé 4 hores em van passar sense adonar-me'n. Vaig riure, plorar, em vaig indignar, entendrir.., i és que aquestes dones tenen recursos interpretatius a dojo, és brutal l'arc emocional que trepitgen durant tota l'obra tot parlant de coses que ens passen a tots.

Em congratulo d'haver tingut el privilegi, (el qual tornaré a repetir) de gaudir d'aquest muntatge tridimensional.
L'escenografia gegant n'és també protagonista: una casa de fusta, les tres plantes, les diferents estances, des del saló, cuina, menjador i despatx fins a les golfes permet veure l'acció de tots els personatges durant tota la funció. Fantàstic!

L'obra, des de la nostra cultura mediterrània, pot semblar una "americanada", però en realitat té un rerefons absolutament universal, els conflictes familiars no entenen de fronteres, és una historia de tribu i matriarcal on l'autor dóna tanta importància al que explica com al que deixa d'explicar fent  que l'espectador hagi de recórrer  a les seves pròpies vivències i completi amb elles les situacions que es queden en l'aire. 
Tampoc és casual que la durada de l'obra exigeixi aquesta participació interior de cadascú i, com deia al principi, doni l'oportunitat de la identificació,  és com si l'espectador fos un més d'aquesta peculiar família que des de lluny sembla massa propera.
 
La crítica està feta...., no cal dir gaire cosa més,  una platea plena  aplaudint dempeus deu minuts sense parar era una cosa que jo no havia vist mai.

Ara només em queda continuar gaudint tot llegint el llibre.





dilluns, 13 de desembre de 2010

Llum en la teva mirada





Tinc guardada la teva mirada de nounat al calaixet on es dipositen tot sols, i romanen sense esforç, els records que perviuen dins d'un mateix per sempre.

Et vaig cridar pel teu nom quan et van deixar damunt la meva panxa i malgrat la teva incomoda posició vas girar completament el cap per veure d'on venia aquella veu que ja havies sentit tantes voltes dins la foscor on feia poc estaves fins que els teus ulls es van trobar amb els meus. Va ser la teva primera mirada.
Mai cap moment ha estat tan intens i és igual de vibrant i nítid a hores d'ara.
La meva identitat va esdevenir tan clara, tan real...."som per sempre", en un segon m'havies reconegut.... a les hores vaig allargar els braços et vaig bressolar i, ja tranquil vas tancar els ullets i confiat vas descansar desprès dels teus afanys.

Aquell regal que em vas fer en sentir el teu nom té el do de l' eternitat i em colpeix cada dia com en aquell precís instant.

divendres, 10 de desembre de 2010

La vida és teva

En aquests moments de flagel·lada mental necessito aquestes paraules perquè les que tinc jo al cap no són gaire engrescadores.





Tinc un clavell per tu,
que m’han dit que tens pena al cor;
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni que sé on anava, però penso que…

Tinc un clavell per tu,
si es que tens el cor malalt d’amor,
o el cap malalt de món,
o et sembla tan difícil veure una finestra. I tan mateix…

Au! Vinga amunt, amunt, amunt.
obre els teus ulls I amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida es teva.

Tinc un clavell per tu,
se que pot ser em poso on no puc,
però un somriure teu
em faria un sant amb la feina acabada. I és Així que…

Tinc un clavell per tu
apa! Pren-lo, doncs.
Per que esperar més,
mira que el temps passa. I tan mateix…

Au! Vinga amunt, amunt, amunt.
Obre els teus ulls I amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
I recorda que la vida es teva.
                                     
                                                  Lluís Llach



dimecres, 8 de desembre de 2010

Compromís a l'Edat Mitjana



Tal i com li deia a una companya blogaira, sóc dona i en tant que dona, turmentada, busco coses que encara no he trobat, sóc tossuda, contestatària, rara, inconformista, contradictòria, irònica, amb un sentit de l'humor contagiós , un xic calimero. (si algú té "repe" alguna closca d'ou de la mida del meu cap li canvio), en constant transformació, optimista, sentimental, sociable, incondicional dels que m'estimo.

Tot això potser és condició humana i no només exclusiu de la condició femenina podríeu dir, però alguna culpa tindrà aquest invent de societat patriarcal, masclista, (que fa consumir les dones productes vergonyosos alienant-les de la seva pròpia realitat fent-les sentir constantment culpables de ser i sentir) que algú ens va vendre i nosaltres ho compràrem perquè d'alguna manera aquest patró estigui tan estès dins del nostre gènere.

Si jo hagués viscut fa moooooolts anys, potser ho hauria fet en un beguinatge,  m'escau, pel meu caràcter abans esmentat i per un tou de coses més que se'm queden al pap que algun altre dia buidaré.


Les beguines eren una associació de dones cristianes laiques, contemplatives i actives, que van dedicar la seva vida a la defensa dels desemparats, malalts, dones, nens i ancians.
Treballaven per mantenir-se i eren lliures de deixar l'associació en qualsevol moment  quan no volien compartir les regles de la comunitat.

Va ser així com va néixer el primer moviment d'emancipació femenina que existirà a Europa, perquè donava aixopluc a les dones independents que volien apartar-se  de les servituds del matrimoni o del bordell.
Neix a les darreries del segle XII en un àmbit geogràfic concret, Flandes –Brabant– Renània;  van viure a la Baixa Edat Mitjana, els turbulents temps de crisi i canvis, de caos general i llibertat personal, on l'espiritual i intel·lectual encara s'invocaven junts i La Bíblia i Plató trobaven els mateixos interlocutors.

En aquest ambient bulliciós i caòtic, les beguines, solteres, casades, vídues, soles o en grup, alienes a tota autoritat, van viure lliures, actives i solidàries, amb una intel·ligent coherència, amb humana dignitat, "entre amigues molt estimades "i sense cap mena de jerarquia.

El moviment  es va estendre per Catalunya, França, Holanda, Romania i Baviera.
Eren vistes com "mestres de vida" i causaren l'admiració i la sorpresa dels seus contemporanis.
Potser per això i per la seva erudició, despertaran el recel del poder d'una església bel·ligerant i cruel en la seva lluita per aconseguir el monopoli del Diví, i, malauradament, també de l'humà. El papa Climent V, en el Concili de Viena, en decretar que: "la seva manera de viure ha de ser prohibida definitivament i exclosa de l'Església de Déu ". 
Se'ls retraurà viure fora de l'església, viure juntes, les seves robes, els seus oficis..., triar. Les beguines encarnen una de les experiències de vida femenina més lliure de la història, van viure amb una total independència del control masculí –familiar i/o eclesiàstic-.
Generen quelcom nou i, en conseqüència, no previst en la cultura de l’època. Original, perquè elles en són l’origen.

Com escriptores, van trobar l'obstacle de ser laiques i dones alhora. La seva brillant tasca intel·lectual comença ara a ser coneguda.

Resclusatge, beguinatge o beateri són alguns dels noms que designen aquest espai material en què habiten les beguines o rescluses (amb tots dos noms són conegudes aquestes dones a Catalunya) i que pot adoptar formes i dimensions diverses, ja que pot tractar-se d’una cel·la, una casa, un conjunt de cases o una autèntica ciutat dins de la ciutat, com ara els grans beguinatges flamencs, declarats Patrimoni de la Humanitat l’any 1998.

Un espai de transgressió als límits imposats a les dones, no mediatitzat per cap tipus de dependència ni subordinació, en el qual actuen com a agents generadors d’unes formes noves i pròpies de relació i d’una autoritat femenina. Un espai que esdevé simbòlic en erigir-se com a punt de referència, com a model, en definitiva, per a altres dones.

Suportaria ara la nostra societat aquest espai on només les dones  en tenen el control absolut?, les subvencionarien els governs de torn com ara ho fan amb l'església catòlica?, que faria doncs la "pseudosecta" en veure que tenen competència?


 

dimarts, 7 de desembre de 2010

Hama, un nen





Una vegada vaig ser un nen 
que desitjava altres mons.
Però he deixat de ser un nen 
perquè he conegut la por,
he après a odiar.... 
Quant tràgica és llavors la joventut
que viu amb els enemics, 
amb les cordes de la forca.
No obstant això, encara crec 
que avui estic dormint, 
i que em despertaré
nen una altra vegada, i 
començaré a riure i jugar.


(Poema escrit en un tros de paper per un nen de 14 anys, en Hama Herchenberg, que va morir al camp de concentració d’Auschwitz el 18 de desembre de 1943).

dissabte, 4 de desembre de 2010

La seva vida en un altre lloc





-"La raó per la qual un univers paral·lel és possible és perquè tot està fet d'àtoms i dins del àtoms hi ha electrons.
Un electró pot estar a dos llocs diferents (aquí, però també allà), és a dir, el mateix electró en llocs diferents, al mateix temps.
Si un electró pot estar a dos llocs, llavors els àtoms també poden, i com tot està format per àtoms, tot pot estar a dos llocs a l'hora.
Així que la veritable pregunta és:
Que estem fent tu i jo en aquell altre lloc?"

La conversa era versemblant, li agradava pensar que podia tenir una altra vida, paral·lela, se la feia a seva mida i hi afegia els detalls que li mancaven en aquesta, de vegades també ho feia a l'inrevés. Somiava desperta.

divendres, 3 de desembre de 2010

Em pregunto

                      *




És cert que no hi ha cap camí que porti a l'ésser humà de la passió sensual a la simpatia espiritual i si molts que ho fan a l'inrevés?

Són les les afinitats comunes la base de la simpatia espiritual doncs?

Si el cor és l'òrgan de la simpatia espiritual, quin paper juga el cervell en tot això?

L'instint i la raó han d'anar forçosament junts?

Si enamorament = simpatia espiritual + atracció física  i el primer s'esgota, s'esgoten indefectiblement els altres dos factors?

dijous, 2 de desembre de 2010

Retorn a Brideshead - Brideshead revisited




Per Sant Jordi de l’any 1983 el meu amic i a les hores company Josep em va regalar el llibre Retorn a Brideshead de l’Evelyn Waugh, que rellegeixo de tant en tant; acabava de sortir  publicat, esplèndidament traduït al català per en R. Folch i Camarasa.
En aquell temps, als 20 anys encara no llegíem del tot bé en anglès, així que aquesta edició ens va plaure molt i molt.

En tinc uns records profundament dolços d’aquelles lectures, i ara recordant-ho m’és difícil desprendre’m de la melangia.
Faig meves per un instant les paraules del deliciós pròleg de Joan Triadú amb paràgrafs com aquest: "Retorn a Brideshead pertany a aquella estirp d'obres d'art que es miren a les aigües enterbolides del passat amb un rictus de delectança en el dolor. Per elles vol restar provada l'asserció immortal: que no hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços estant en la infelicitat"


Evelyn Waugh (1903-1966) va ser un escriptor brillant, sarcàstic, inconformista, polèmic, crític amb els valors d’aquella època i un intel·lectual original.
Estudiant a Oxford, tenia una capacitat innata de captar l’ambient snob i decadent de l’època.
Malgrat aquesta singularitat, Retorn a Brideshead és una novel·la típicament anglesa que té com a fons la historia d’una excèntrica família catòlica de l’alta burgesia, sense deixar de banda el rerefons polític, social i religiós, la profunda tragèdia interior dels personatges i la desolació dels amors que han viscut.
Publicada l’any de la fi de la guerra (1945), obtingué un èxit immediat. El 1946 va ser declarada “llibre de l’any” als Estats Units, la qual cosa va fer que es convertís en un supervendes.

Avui en dia hom  rebutja l’etiqueta de best seller, el mot està desprestigiat en veure el que es publica sota aquesta denominació, però a mitjans de la dècada dels 40 era perfectament legítim. Ara ens caldria però posar-hi l’afegitó “de qualitat” per distingir-la de les de baix nivell literari doncs està considerada un clàssic de la literatura del segle XX.

Dos anys abans de la publicació en català,  al 1981, l’obra havia despertat l’interès del mon televisiu i va ser emesa pel canal anglès ITV en 11 capítols inoblidables.
L’Institut del Cinema Britànic li va atorgar el desè lloc entre les millors 100 produccions britàniques de la història de la televisió. A Catalunya, concretament, va tenir un èxit aclaparador  quan la va estrenar tve.
Va ser a les hores quan vaig descobrir a un Jeremy Irons sublim en la seva interpretació de Charles Ryder (narrador de la historia i “l’altre jo” de l’escriptor) i a un desconegut per mi, Ben Whishaw, fent de Sebastian Flyte.

Retorn a Brideshead em va fer obrir els ulls a molts dels temes incòmodes de la època, la possible relació homosexual que plana durant tot el relat em va entendrir i  a mesura que avançava i m’endinsava en aquest garbuix de sentiments, als meus pocs vint anys, vaig copsar amb satisfacció amb quina intensitat viuen l’amor dues persones del mateix sexe, de quina manera tan clandestinament dolça i amb quantes paraules de doble sentit i situacions ambigües juguen els personatges, per dir sense dir-ho que l’atracció que senten l’un per l’altre els hi sorprèn i que de vegades es fa fugissera per necessitat.


dimecres, 1 de desembre de 2010

El llegat del Barça




Impressiona que hi hagi algú com en Pep Guardiola dins del mon del futbol que sembla que cada vegada que parli faci poesia, acostumats si més no a escoltar els típics tòpics en les respostes d’aquest col·lectiu.
És gratificant veure com s’esplaia  i embasta les paraules.

El que més em va emocionar del clàssic va ser el seu diàleg amb els periodistes esportius en acabar el partit (altrament anomenada roda de premsa), i és que és molt bonic veure com algú se’n recorda dels seus mestres i amics i sentir com n’està d’orgullós del llegat del Barça del qual ell en forma part.

L’essència de l’esport és aquesta:

“Van ser Johan (Cruyff) i Charly (Rexach) els primers a obrir aquest camí, la nostra filosofia de joc i els que venim darrere intentem no trair-los. Aquesta és la victòria de tots, dels de fa 15, 20 anys, de tota la gent que ha participat en aquest procés.

No podem trobar un equip en tot el mon que cregui tant en la gent de casa i on hi capiguem tots; és un procés de tanta gent...és una victòria global, una victòria on hi ha participat molta gent, des de presidents i entrenadors antics, d’scoutings*, la gent que va a veure els jugadors, a trobar el Xavi de petit, a trobar l’Iniesta de petit.... És el que més satisfacció ens dona, ens omple de joia, és la forma de jugar d’una generació de jugadors”.


*Persona que es contractada per observar i informar sobre les estratègies i els jugadors d’equips rivals.